Fent el meu treball de Postgrau a la UB, en relació amb la violència cap als nens i nenes i adolescents en Centres de Protecció i de Justícia Juvenil, em vaig trobar amb una dada que em va portar a incorporar un capítol sobre la violència que pateix la infància; "Aquesta mà llarga" que té un llarg recorregut històric i una gran permissibilitat en la nostra cultura. Aquestes reflexions són les que avui els vinc a compartir.

Com deia, la dada que em va cridar l'atenció -per sorpresa d'alguns/es i records d'altres/es- ser que els càstigs corporals als fills i filles van estar legitimats pel Codi Civil de 1889 en el seu art. 154 fins a la seva derogació per la Llei d'Adopció de 2007. Abans d'aquesta esmena, en aquest article, s'estipulava que els pares podrien corregir "raonablement i moderadament" als seus fills i s'establia que la pàtria potestat s'havia d'exercir sempre en benefici dels fills, d'acord amb la seva personalitat "i pel que fa a la seva integritat física i psicològica" (cosa que els càstigs corporals semblava no vulnerar).

El Comitè dels Drets de l'Infant¹, a les observacions finals realitzades a el segon informe presentat per Espanya com a Estat part al Conveni dels Drets de l'infant, va recomanar la derogació de l'article, tal que en la següent Observacions Finals, el 2010, va felicitar a l'Estat Espanyol per aquesta modificació. Tanmateix, és evident que una derogació d'un article no és suficient per modificar una conducta amb tan arrelat social, per tant, expressa la seva inquietud pel fet que el càstig corporal, especialment a la llar, segueixi estant acceptat socialment, recomanant per tant que se segueixi promovent formes de disciplina positives i no violentes acords amb la dignitat humana de l'infant, com les campanyes de sensibilització "Corregir no és pegar" que en el seu moment es va dur a terme i que se segueixin les recomanacions realitzades en l'Observació general núm 8 (2006)² sobre el dret de l'infant a la protecció contra els càstigs corporals i altres formes de càstig cruels o degradants, i en aquestes encara estem.

Fent una primera reflexió ràpida des d'un punt de vista filosòfic i sociològic, tenim que si Michel Foucault³ va estudiar la biopolítica com l'exercici del poder sobre els cossos, passar de l'fer morir i deixar viure a fer viure i deixar morir, l'explicació rau en la estatització de el poder sobre el cos. Com s'explica aquest poder dels pares sobre els fills, paral·lel a l'exercici de sobirania sobre els ciutadans?. Veiem la pàtria vist com potestat sobre els fills, d'aquí ergo "la pàtria potestat". Boswell, en el seu llibre "La misericòrdia aliena"⁴, explica la mirada moral de l'abandonament de fills a través de la història, que en major o menor mesura sempre va comptar amb certa permissivitat com a fills "seus", podent decidir, segons les èpoques per diversos justificants o eximents (planificació familiar, impossibilitat d'alimentar-lo, fills extra-matrimonials), deixar-lo a la intempèrie en l'antiguitat o deixar-lo a la porta d'una Església o Orfanato a l'edat Mitjana o edat Moderna. El que s'observa, en forma resumida i sintètica, és que la crueltat cap a les filles i fills, ha estat present com "una cosa valuosa, però sacrificables, en tant meu" i això ha estat així en tota la narrativa de la humanitat, des el mitològic al bíblic.

Tornant a aquests temps, em preguntava com van ser aquests inicis en què el terme de maltractament a la infància es va convertir en un tema polític. Per posar un punt inicial, vaig investigar que a Catalunya allà per l'any 1986 al Parlament es va formar, per primera vegada i en democràcia, una Comissió especial a l'efecte que va acabar amb unes conclusions i unes propostes aprovades en el Ple que van ser publicades en el Butlletí Oficial a l'any següent. L'interessant d'aquesta fuente⁵ és que en la seva investigació s'expressaven amb honestedat les dificultats per accedir a l'espai íntim de les famílies i poder intervenir de manera protectora. De manera similar als començaments de les polítiques sobre violència de gènere, en què costava intervenir en la vida íntima de les parelles per aquest criteri tan arrelat que "el que passa de les portes cap a dins de la casa no és assumpte de tercers" .

Un altre punt que conclouen, és que per la seva facilitat d'accés a través de serveis socials, el seu estudi deixava fora -per contra- el maltractament dins de les institucions relacionades amb les persones menors d'edat (tema de la meva recerca) i les famílies de classe mitjana i alta. Pel que fa a l'estudi de el camp professional, s'assenyalava que les diferents disciplines que treballaven en contacte amb persones menors d'edat no tenien una mirada transversal d'aquest fenomen, de manera que les/els pediatres donaven una visió clínica, els/les mestres uns objectius pedagògics d'aprenentatge i no estudien el maltractament com causal de falta d'aprenentatge, per donar un exemple. No obstant això, els treballadors/es socials sí que estaven més en contacte amb aquesta realitat, però no tenien formació per realitzar la primera fase de detecció o dels que detectaven existia una manca de recursos per a ser atesos. Molt a pensar d'aquestes primeres conclusions i la seva evolució, veritat?. Coses que deixarem en el tinter de moment, però que ens dóna pistes que molts dels indicadors i imaginaris que avui fem servir es basen en aquests començaments que per diverses raons, van ser esbiaixant la mirada de qui té el problema o on es localitza.

Perquè semblaria ser que quan parlem de maltractament infantil només parlem de què pateixen els/les fills/es de mares víctimes de violència de gènere o famílies desestructurades o sota exclusió social o tot això junt, en el sentit de situació que detona en un circuit de protecció social i/o judicial. Però aquest maltractament existeix i està molt present també en les criances "normalitzades" o de classes econòmiques més benestants. En qualsevol família es pot donar el que encara es segueixi justificant la "mà dura" el "cachetazo a temps" o el "pam, pam a l'cul" com regust d'aquest dret de correcció dels pares "regulat" en el Codi Civil i 1 encara molt present sistema autoritari d'educació, o més no sigui aquesta expressió tan gastada de "és que em treus de polleguera" justificant la violència quan "perdem els papers" i tan escoltada també en la justificació de la violència física exercida pels homes cap a les dones. Curiós, no?. Doncs no tant, la violència que pateix la infància i adolescència és reproduïda en tota una societat, també la que es copsa des de la família i és un fenomen molt similar al que passa amb la violència cap a les dones, justificada per un cercle d'afins i una societat que el sustenta⁶.

Pensem ara com moltes d'aquestes pràctiques es poden traslladar a l'"argot" de termes referits a la tortura. Un poema de Galeano reflexiona en les pràctiques en la família que, en algun moment, hem normalitzat:

 

La Cultura del terror

La extorsión,

el insulto,

la amenaza,

el coscorrón,

la bofetada,

y la humillación pública

son algunos de los métodos de penitencia y tortura tradicionales en la vida de muchas familias.

Para castigo de la desobediencia y escarmiento de la libertad, la tradición familiar perpetúa una cultura del terror que humilla a la mujer,

enseña a los hijos a

mentir y contagia la peste del miedo.

—Los derechos humanos tendrían que empezar por casa—me comenta, en Chile,

Andrés Domínguez.

Eduardo Galeano, Del libro de Los Abrazos, 1988

Al que afegeixo per acabar aquesta reflexió: si aquesta és la forma de "ensinistrar a la infància", no només estem normalitzant la violència cap a la infància com a experiència personal de l'nucli familiar, sinó com com a societat incloent als professionals que des d'àmbits psico -socials i educatius, estan en contacte amb la infància i adolescència, fins i tot dels mateixos nenes, nens i adolescents que visquin aquestes pràctiques normalitzades i no les facin visibles ni les denunciïn. Per acabar, deixant oberta la porta a respostes constructives, els deixo una cita d'un gran mestre i el meu inspirador, Martínez Reguera⁷ qui ressalta el fet que abans de l'educació hi ha la criança i per tant, com millor siguin les dues, millor serà la capacitat de resposta, resiliència i resolució de problemes per un més òptim desenvolupament psico-emocional de l'subjecte.

Espero que aquestes reflexions que he anat obrint des de diferents angles, els resultin motivadores a seguir reflexionant, i si agraden poder compartir en comentaris.

Tamara Fernández Grisolia

Advocada en temes d'infància i drets humans.

---

1. El Regne d'Espanya el 1989 va ratificar el Conveni dels Drets de l'Infant de les Nacions Unides, obligant-se a adoptar totes les mesures necessàries per a garantir els drets allà reconeguts. Paral·lelament, es va crear el Comitè de el Dret de l'Infant per vetllar que tots els estats part ratificants de l'acord assumeixin i avancin en aquest compromís. D'aquesta manera, els Estats parts han de remetre a l'Comitè un informe inicial i altres periòdics amb les mesures adoptades i el Comitè retorna unes Observacions Finals on valora aquestes mesures i realitza recomanacions.

2. Les Observacions generals són documents realitzats pel mateix Comitè, que a la vista dels informes que rep dels Estats parts o de la constatació de determinades vulneracions de drets, considera convenient desenvolupar, ampliar o sistematitzar determinats aspectes a tenir en compte per el compliment efectiu d'aquests drets i quines serien les mesures més eficients que els estats part haurien d'adoptar. L'Observació general No 8 (2006) reconeix el dret de l'infant a la seva dignitat humana i integritat física ia gaudir de la mateixa protecció davant la llei, per això, encomana a una actuació ràpida per part de l'Estat part davant de casos de càstigs corporals i totes les formes de càstigs cruels, inhumans o degradants que puguin ser víctimes la infància i adolescència, ja sigui en l'àmbit familiar, escolar i altres entorns.

3. Foucault, Michel. Defensar la societat. Bons Aires: Fons de Cultura Econòmica de l'Argentina, 2008.

4. Boswell, John. La misericòrdia aliena. Barcelona: Muchnik Editores, 1999

5. Aquests estudis van ser recopilats en dos llibres als quals remeto: ANGLÈS I PRATS, Antoni (coord.). El maltractament d'Infants a Catalunya: quants, com i per què. Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia. Centre d'Estudis Jurídics i formació especialitzada, 2000 i ANGLÈS I PRATS, Antoni (coord.). Els Maltractaments infantils a Catalunya: estudi global i Balanç de su situaciò actual. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Benestar Social, Direcció General d'Atenció a la Infància, 1991.

6. Rita Segato, pàg. 40 de el llibre "Les estructures elementals de la violència. Assajos sobre el gènere entre l'antropologia, la psicoanàlisi i els drets humans. " Bons Aires: Editorial Prometeu, 2010. Rita Segato és una sociòloga argentina que té un profund i extens estudi sobre la violència cap a les dones.

7. Enrique Martínez Reguera, pàg. 8 de el llibre: Pedagogia per mal educats. Madrid: Editorial Popular, 1999